El viatge en si, va esser normal, varem tenir bona travessia i he de reconèixer que la badia d’Alcúdia em va sorprendre per la seva bellesa, la posta de sol dins la Mar va ser un espectacle que tothom volia veure a la coberta del vaixell, tots els nostres hi eren, jo que me considerava en hores de feina i no en un viatge de plaer me vaig posar a observar els grups de les nines, tot recordant les paraules dels pares que m’havien posat en avís, vaig voler recaptar la màxima informació. Vaig poder observar  que els dos grups estaven sempre separats, més que separats ses petites fugien de les altres i sempre intentaven estar en grups d’un parell de nines i no separar-se del ramat. Demanant a n’en Miquel  Nadal me va donar més dades, tot afegint-se  a mi en l’observació.

–         “Els  fets de l’any passat varen esser molt greus, no tant pel que va passar aquell fatídic dia sinó pel que ha anat succeint al llarg de la temporada, els grups  no han tornat a ser amics, això que abans entre algunes d’elles hi havia forts vincles d’amistat, entre els pares també varen passar coses, els de les petites es varen disculpar per les seves filles però els altres crec que no ho acceptaren, fins i tot  en Tomeu Nous Sous amic íntim  d’en Pizà no els veig tan plegats com els veia abans”.

 Tot allò me va fer veure que el problema era més gros del que em pensava.

 Varem arribar a Ciutadella, a primera vista me va impressionar el que veia del casc antic des de la coberta del vaixell, heu de pensar que jo som d’Extremadura, d’un poblet que es diu Yera i molts de ports no he vist, res… que som bo d’enlluernar. Ens varen venir a cercar amb un autocar i varem  partir cap el nostre Hotel a la platja de Son Bou, molt a prop d’Alaior. Just arribant a la platja, per entrar a la urbanització has de passar per un petit túnel i es l’únic camí per accedir-hi. L’hotel resultaren esser dos, vull dir que eren dos edificis bessons, de set plantes tallats en forma rectangulars, molt per l’estil dels hotels de Benidorm, alts i prims, tenia una escala d’emergència al costat dret i dos noms “Pingüinos” i “Milanos”, vaig demanar a na Paquita, que seia devora en Gollet, per què les nines  venien amb nosaltres si allò era un intercanvi.

 – “Els pares no volen perdre-les de vista, s’estimen més pagar habitacions que no tornar tenir problemes, volen tenir-les controlades personalment, per això han vingut casi tots, no se fien els uns dels altres…millor així nosaltres tindrem més temps per les nostres coses… no es vera Toniet?”

 Llavors, ja  davant els edificis, en Miquel Perelló va donar les instruccions pertinents.

–         “Voleu callar! Voleu callar! No ho tornaré dir més, me teniu fins a n’es ous… Jaime!! Vols fer el favor! Que pareixes un nin petit”.

 A la fi es va fer el silenci i va poder seguir.

 –    “Dormirem a s’edifici que es diu Milanos, però menjarem a s’altre! A n’es nostro no tenim més que un recepcionista, tots els serveis de l’hotel són a s’altre!. Els grups dormiran plegats, vull dir a la mateixa planta! I no fa falta dir que volem màxima… disciplina al vespre!, que ningú surti des botador que desprès  passa el de sempre, m’has entès Guillem Vaquer?”

 – “Senyor, sí, senyor!”.

 – “Els  grups  estaran a les següents plantes: les Cadets de na Maria estaran a la tercera, les de na Manoli a la quarta, els dos grups de pares estaran a la quinta, els monitors i en Niño a sexta i els Juniors i agregats, incloent els Jaumes, adalt  de tot a la sèptima”.

  Així  varem acabar el primer dia, tots varen partir cap a les habitacions, jo dormia en la planta dels pares per estar a prop del problema i tot el vespre vaig sentir corregudes i portes que s’obrien en el pis dels monitors, molts de gemecs de dona i rialles estridents, va esser difícil dormir, vaig posar la ràdio per sentir les notícies, ja que sempre me fan son, varen donar la predicció del temps, pel cap vespre del dia següent donava molt de mal temps, una gran tormenta amb molt de vent i aparato elèctric, aconsellant que no es circulés  a partir de les nou del vespre.

    El dia següent va partir molt bé amb un bon berenar, vaig conèixer al que anomenaven El Niño, per parlar d’alguna cosa li vaig demanar pel temps, me va contestar:

   -“Ara està bé però ja veurà avui vespre… farà por, la meva padrina que és molt sabuda en això, m’ha dit que les senyes que fa el cel són de molta aigua i vent i que ella feia molts d’anys que no les veia! s’enrecorda de la darrera vegada que ho va veure i va esser un desastre! Varen estar tancats dos dies seguits a casa pel temps, el vent s’enduia a la gent!. Res, que si ens hem de quedar tancadets que sia amb aquelles dues”.

   Apuntava  a na Paquita i na Manoli.

   Tot  va anar com va dir sa padrina, s’horabaixa  varem arribar justets a l’hotel, ja que pocs minuts després el vent va tomar unes roques que varen obstruir el túnel de la urbanització, amb tan mala sort que el primer torn de personal havia sortit  però el relleu no havia arribat tot, amb això l’hotel estava baix mínims en el referent al personal.

   Vertaderament el temps que feia fora, feia molta por, perquè tot tremolava i els vidres pareixien que s’havien de rompre. Varem anar a sopar però a la tornada al Milanos ja ens varen donar instruccions de no abandonar l’edifici, en Frau dels  Juniors va dir:

   -“ Nosaltres volem sortir de marxa, hem vengut per això, pensau en les titis,  pensau en les titis que ens esperen, no mos fageu putades!”

   En Perelló els va dir que no, i en Bordoy va afegir.

    – “Tanmateix la liarem!”.

   Varem partir tots  cap a les habitacions per preparar-nos per anar a sopar, a la nostra planta els pares ja començaven a estar a punt per partir, ja en el passadís vaig decidir esperar a algú per no partir tot sol, amb aquell temps feia consciència estar per defora, varen sortir es pares de ses grans primer, un tal Tomeu Artigues els anava cridant i demanant que no es retrasassen perquè ell tenia fam i així podrien seure plegats, en  va sortir un  de més alt que va venir directament cap a mi i me va dir.

–         “Perdóneme, me llamo Jose Alberto, soy el padre de las gemelas, es que su cara me es muy familiar, ¿si no es indiscreción nos conocemos de algo?”.

    Parlàrem una bona estoneta i va resultar que érem d’es mateix poble, varem tenir uns deu minutets intensos de parlar de gent que coneixíem i d’altres que jo ja no podia recordar, de les festes al bar La Perla i a l’hostal Campo Abierto. Mentres tant els altres pares, incloent els de les petites, ja començaven a circular pel passadís, allò pareixia una fira, tothom me saludava i no me deixaven partir, jo que havia estat es primer en sortir seria es darrer en arribar, uns pares que no coneixia me varen fer senyes perquè  esperés, discretament ho vaig fer deixant passar a tota aquella gernació. Se varen presentar, un era en Pep Gimenez  i s’altre era en Tomeu Estelrich, me volien mostrar una cosa, me varen dur a la habitació d’en Pep a on també hi  era la seva esposa que  me va dir:

–         “El meu homo que és un manitas, ha muntat un dispositiu per poder vigilar a les nostres nines, ningú ho sap, hi així a de seguir perquè si se sap no servirà per res, dels altres pares nomès ho sap en Tomeu Estelrich, perquè també hem col·locat una càmera al passadís dels monitros, ja que ell troba que l’any passat no tots els trulls varen passar entre les nostres nines, sinó que entre els monitors  també hi va haver rotllos “raros””.

   El dispositiu en si, era un portàtil a on la pantalla venia  dividida en requadres, tants com càmeres  tenien col·locades a cada habitació de les petites i una al passadís al sext pis. Me varen mostrar a emprar el programa i en Pep me va dir:

   -“Desprès de sopar voldríem que vostè vengués aquí  i fes una guàrdia fins que les nines es dormin, perquè vostè a vingut a fer feina, veritat?”

   Davant aquella pregunta que en ella mateixa era una afirmació no me va quedar més remei que dir que sí.

   Varem sopar més o menys be ja que l’hotel tenia problemes de personal. També es llum se’n va anar un parell de vegades deixant veure que aquella nit seria una “ noche de perros”. Dins la realització de la meva feina que tan amablement m’havia recordat en Pep, vaig continuar observant a les nines, vaig veure que les petites en anar-se’n el llum canviaven de cara, pareixien nervioses. Amb tots aquets problemes no feia ganes quedar a n’es Pingüinos i tothom va partir cap a jeure i jo darrera cap a sa meva feina.