– Antònia : “Ho hem de fer! Jo som sa que te més por, però si les hem de salvar  haurem d’entrar, coratge!!… però que vagi ell primer”.

  Vaig tornar assumir es meu paper de valent vaig fer les indicacions oportunes i ens varem dirigir altre volta cap a la porta de l’habitació 733, el renou i els crits eren iguals o més forts  vaig agafar el pom de la porta i vaig sentir darrera jo.

– Antònia : “ Aquets putes tresos !”

  Me vaig girar cap ella i li vaig dir que això no era serio, que casi m’havia cagat dins els calçons, que no ho torna’s fer mai.

  Tornava tenir el pom a la ma, ja ben dispost a obrir i sense patir més interrupcions, el pom ja començava a girar, jo tenia tanta por que no sabia si ho movia jo ho qualque dimoni d’aquells que eren dins la 733.

  La porta se va obrir una escletxeta i el renou va tornar aterradorament més fort, vaig empènyer fort i la porta sa va obrir i vaig entrar amb un crit com ho feria en Rambo en entrar per salvar a uns “rehenes”, quina sorpresa varen tenir els que eren allà dintre!, en veure’ns  entrar d’aquella manera, tanta sorpresa com nosaltres de veure el que a la 733 passava.

  Hi eren tots, però en dir tots dic tots, els juniors, els pares, els monitors, les cadets i les cadets parescudament desaparegudes.

  Allò no era un ritual satànic de revenja, en la 733 s’estava  fent una festa!! Un fiestorro!!.

  Les nines varen córrer cap els seus pares molt esvarades, jo me vaig quedar mirant i intentant entendre el que passava, el perquè ens havíem deixat dur per la histèria arribant a veure coses que havíem interpretat d’una manera tan equivocada. Jo vaig anar cap en Goiet per explicar-me i per tenir respostes en el trencaclosques que tenia al cap.

  El renou era l’estranya música que posava en DJ. Guillem Vaquer, amb el radiocasset que havia vist na Julià, ja que no tenien corrent elèctrica, les espelmes també eren per la festa, na Cata ho havia dit eren per passar-ho be, desprès parlant amb la gent me varen explicar que al final la insistència dels Juniors va fer tombar la decisió d’en Perelló de no deixar-los partir i varen arribar a l’acord  de que fessin la festa allà al mateix Hotel, en Bordoy al final va tenir raor, n’Antònia Sunyer havia fet observar a n’en Perelló, que les cadets petites eren massa joves per anar a una festa amb alcohol, a més si també hi eren els seus pares seria un gravant, per això elles eren ses úniques que no ho sabien, per això tots els juniors que havien trobat  sempre havien intentat que no s’enteràssin, d’acord amb les ordres de la directiva. Jo no m’havia enterat de res, m’havia deixat dur per la única font d’informació que eren les nines i les meves càmeres, vaig recordar el que havia dit en Pau Sevilla de que parlaria amb les nines, ja que ara les via juntes i fent-se cas, tots els problemes entre elles eren mals entesos, cap dels dos grups en tot l’any havia donat la primera passa per tornar esser amigues, unes per por i les altres per orgull, l’opció d’en Pau havia donat resultat, només era necessari una empenta.

  Tots ballaven com a posesos, na Maria Barceló amb en Perelló, el que havia passat en el moment que vaig veure entrar a na Maria a l’habitació d’en Goiet, era que ella li preparava una sorpresa a es seu home, era un regal de roba íntima, ho guardava en Toni perquè en Miquel no ho trobàs. Na Maria s’ho va anar a posar i res pus, ella en el fragor de la festa  mostrava es conjuntet diminut a qui ho demanés.

   En Goiet i n’Antònia Sunyer feien els seus famosos ballets. Què havia passat amb aquelles dues? La resposta va esser molt clara, na Paquita i na Manoli fugien del niño, que les perseguia amb un atac de fortor, s’havien anat a refugiar a l’habitació d’en Goiet per acabar-se de vestir, això era el que me va contar en Toni, però vaig seguir  tenint  els meus dubtes damunt això.

  Els ganivets que duien na Magdalena i na Munyoz, que havien estat les peces determinats per fer tombar el meu enteniment, eren per tallar les llimones dels cubatas, com que eren de sa cuina eren molt grossos. Ses petites, així com eren “capturades” coneixien es secret  de sa festa i els pares decidiren que podien quedar però no podien avisar a ses altres, per això no les varen avisar, estaven ben contentes a sa festa mentres ses altres passaven pena.

  Tot va esser un mal entès,vaig recordar allò de que sa Por fa fer coses, fa fer més coses que no es voler, el que no té explicació, misteris tenebrosos que ens fan sentir terror, aquells forats obscurs de l’enteniment, que estan dins nosaltres mateixos i els  alimentem amb el desconeixement de la realitat. Si haguéssim recordat això no ens hauríem embolicat

  Tot havia acabat be, i el que quedava d’intercanvi també va anar be, ningú se va fer mal, jo encara no he cobrat sa feina, però ja m’han dit que aquí es fa molta feina i sa cobra poc… si se cobra.