El meu anàlisi inicial en aquell moment començava a tenir cruis, però malgrat els meves dubtes no podia fer res, estava tancat i incomunicat  i dafora no sentia passar ningú i el renou de la tormenta llevava la possibilitat de que me sentissin si feia un estruendo per cridar l’atenció. 

La tormenta continuava  amb molta força, tot estava a les fosques, només teníem la tènue il·luminació dels llums d’emergència, vaig tornar mirar la càmera del pis 6, vaig dur la sort de tornar aplegar a na Maria Barceló que sortia de l’habitació d’en Goiet, se va compondre la roba, va tornar mirar de dalt abaix tot el passadís per aparentment si algú l’havia vista i va tornar entrar en la seva habitació d’origen. Aquí hi ha “metido”, ha veure si en Tomeu  tenia raó?.

Davant l’eixida de na Cristina no me vaig preocupar, me va preocupar més els comentaris de les altres, que en aquell moment me varen parèixer tenir unes traces de manies  persecutòries o inicis de fòbies paranoides, vaig seguir escoltant.

  -Kate” hem d’avisar als pares, ara telefonarem,

 Però el telèfon no donava senyal de vida, jo ja ho havia provat abans i si el meu mòvil no tenia cobertura segurament elles tampoc en tendrien. Així va esser i aquesta sensació d’incomunicació les va posar més histèriques encara.

  -Àngels” i ara que feim? A mi pujar i passar per el seu pis no me fa gràcia, amb una paraula jo no hi vaig!”.

  -Kate” hi anirem per l’ascensor, es que mos anegam dins un tassó d’aigua”.

 Varen sortir com unes lloques, corregueren tot el passadís i mentres esperaven que l’ascensor arribàs, varen fallar els llums i en pocs segons tornaren fallar, a la tercera i quan ja pareixia que arribava l’ascensor, el subministrament elèctric va fer fallida total quedant a les fosques tot l´hotel, en aquell moment un llamp va il·luminar el passadís i amb el tro, elles cridaren histèriques i varen córrer cap el refugi  de l’habitació més pròxima.

   -Sara:” que passa amb aquets  crits!! Per que tancau en clau?, voleu sortir de davall el llit!

  Les altres  en un parell de minuts se varen tranquil·litzar, varen explicar a na Sara els fets i les inquietuds, tot intentant trobar solucions al problema de no poder avisar a ningú.

   Va entrar na Maria Cruelles amb una pila, demanant el que passava, per que ella sa dutxava i havia sentit uns crits, quan va sortir al passadís a guaitar va tornar enrera per que al cap de les escales va voure pujar na Magdalena i na Munyoz, totes dues duen un ganivet molt gros amb les mans, va seguir dient.

   -Maria:”estic ben segura que era un ganivet!, un llamp les ha il·luminades, aquella lluentor era això! uns ganivets molt grossos i lluents. A mi  no m’han vista feien via, pareixia que frissaven”.

   Va entrar na Lluïsa molt esbarada.   

    -Lluïsa:” que ha passat tan de renou? Heu vistes a aquelles dues amb aquelles espases? Marieta tens molt mala cara, pareix com si haguessis vist sa mort”.

   També ella va rebre tota l’explicació, com elles també se va acollonir i va demanar per qui encara no havien demanat ningú.

    -Lluïsa:” i na Julià? No es aquí i no m’heu parlat d’ella”.

    Totes  se varen mirar, i amb una gran decisió na Kate va donar instruccions per fer un grup per anar a la seva habitació, varen decidir enviar en comando a na Maria i a na Kate, estaven decidides a no perdre mes amigues.

    Les vaig veure sortir i córrer,  com dimonis per el passadís per arribar a la habitació dena Mª Julià, varen tocar fort un parell de vegades i al no tenir resposta tornaren com llamps a la habitació de na Sara. La tormenta que no decreixia gens, les va il·luminar un parell de vegades i vaig poder veure en les seves cares l’imatge de la por.

    -Maria:” no hi era! No ens  ha contestat ningú!… ara que farem?

    – Antònia:” segur que ja l’han agafada, ja vos deia que van a per noltros, no me creis, però mos mataran a totes!  a totes!!

  Al cap d’uns segons varen sentir tocar a la porta de la habitació on estaven, varen quedar aturades, se varen aferrar i na Kate que era sa més decidida va demanar qui era, va contestar una veu coneguda, era na Maria Julià! Li varen obrir amb fues i la varen fer entrar, tot seguit li varen demanar a on era i d’una manera tranqui-la  va contestar .

–         Julià:” era per allà abaix fent una volteta, tenia un panet per berenar i com que es sopar no m’ha agradat el m’he fotut, per cert que quan era allà han passat es Juniors amb un parell de capses, també hi eren en Jaime i en Jaume Rigo, en Vaquer pujava un enorme radiocasset, quan els he demanat a on anaven no m’han dit res, han sortit a defora per pujar per l’escala d’emergència, en Pastor s’ha girat amb cara d’enfadat i m’ha dit que no digués res i ara ja he incomplint es jurament que l’hi he fet”.

–         Àngels:” s’escala d’emergència, per allà podrem pujar a avisar a nes papas”.

    Varen sortir ella i na Mònica com bales cap el costat dret del passadís a on la finestra pegava a l’escala exterior, en arribar varen veure que pujaven els darrers juniors, ells varen estirar l’escala mòvil per amunt perquè elles no poguessin pujar, elles cridaven per demanar ajuda  però entre la brusca, els llamps i que ells no d’havien voler sentir-les, no se varen aturar, varen seguir per amunt, tallant l’únic camí segur que les quedava ales nines.
 

    En tornar esser a l’habitació, varen explicar els fets amb uns bons plors, pareixia que no tendrien  sortida, que estaven abocades a un final terrorífic. En aquells moments na Lluïsa  va fer fort i va dir que ella pujaria per l’escala principal, va demanar qui l’acompanyava i se varen oferir na Julià, na Mònica i na Kate. N’Antònia les va intentar fer desistir de el que ella trobava era un desbarat, pensava que era millor estar juntes i esperar que acabàs la tormenta. Na Lluïsa estava decidida i el grupet de valentes va partir.

    A mitjan passadís varen sentir renou per l’escala  se varen amagar dins l’esquinçall d’una habitació, na Mònica va observar el que passava. La llum d’emergència il·luminava tènuement l’escala i va poder veure el mateix que jo, qui eren i que duien dins unes capses, eren ses bessones i na Cata.

       –  Cata: “Aquestes espelmes ens aniran de puta mare per el que hem de fer”.

       –   Soraya: “No parlis tan fort que ens poden sentir, que encara som en el tercer pis”.

       –   Tania: “Disfrutarem molt! Ara ha arribat el moment que hem esperat tot l’any!”.

  Varen seguir pujant, les petites estaven desconcertades i na Mònica va dir:

–         “Una ha d’anar a avisar a ses altres del que hem sentit, trob que ha d’esser na Kate sa que hi vagi, perquè ella les tranquil·litzarà, nosaltres seguirem amb el pla”.

   Així ho feren, unes varen partir per s’escala i na Kate cap a l’habitació de na Sara. Jo vaig intentar aplegar-les amb la càmera quan passaven pel sext, per casualitat vaig tornar veure coses rares, na Manoli i na Paquita entraven dins l’habitació d’en Goiet, anaven molt curtetes de roba, però me’n vaig recordar de les nines i vaig tornar girar  la càmera cap a l’escala, vaig esperar uns deu minuts i no les vaig veure passar, on s’havien ficat? Tindrien raó ses petites? Què feien aquelles dues tan sexis a aquella habitació?.

    Vaig canviar de càmera per poder veure si na Kate havia arribat, ja era a recobro, estaven parlant.

–         Kate:” fa estona que han pujat, si haguessin arribat a nes pares ja serien aquí”

–         Maria:” però havien de passar pel quart, segur que les han agafades a totes!”:

–         Àngels:”ja veureu que vendran! El que me preocupa es s’asunto de ses espelmes, perquè devien esser?”:

–         Antònia:” Ara no veus que deu esser per un ritual satànic, no recordau lo des tresos… es que som s’única que veu el que passa,tot està tan clar, elles mos van eliminant i nosaltres som ses víctimes. Com no reaccionem, demà dematí serem totes mortes i ja estarà.”

   Jo ja pensava com ella, cada vegada era més clar que allà passava una cosa estranya, tot havia passat tan depresa que no ho havia captat, ofuscat per la meva feina, sols havia vist gent amb neures i no havia vist la maldat d’un grup de nines que es volien venjar de una gran ofensa, arribant a fer el mal suprem, l’assassinat!!.

  Les havia d’ajudar, però no podia fer res, feia molta estona que no sentia renou de gent pel passadís, a la càmera del sext no veia ningú, sols érem elles i jo, separats per dos pisos que aleshores eren una immensitat, perquè elles eren ses úniques que es podien moure i estaven immobilitzades per la por. Vaig continuar escoltant la seva conversació ja que era la única manera de poder ajudar-les.

–         Sara :” Hem d’esser valentes i pujar cap al quint pis a on trobarem els nostres pares, com? no ho se!…però ho hem de fer, a qualcú li ve cap idea al cap?”.

–         Kate :” Ho farem aviat, vull dir que a corrensos, totes plegades i cametes me valguin cap amunt s’ha dit”.

–         Antònia :” Estàs loca!!… això serà sa nostra mort! Hem de fugir cap abaix”.

–         Maria :” En realitat tampoc sabem si son allà abaix, penses que si han estat planejant  això durant tant de temps, ens hauran deixat aquesta sortida?, jo crec que allà abaix ens tenen un parany i en canvi, cap adalt tenim alguna opció”.

–         Marga :” Jo pens com tu Maria, val més anar tir segur, però ho podem votar, qualsevol cosa abans de dividir-nos”.

   Varen votar, i va guanyar na Maria, varen agafar ses llanternes que tenien i varen sortir molt sigil·loses cap a l’escala principal, varen fer el camí poc a poc fins a arribar als escalons, després les vaig veure córrer per amunt fins a perdre-les de vista. A les hores vaig pensar que passarien prop de la meva habitació en anar a cercar els seus pares i me podrien obrir, vaig córrer cap a la porta per fer renou. Varen arribar en molt poc temps, es varen posar a cridar i tocar les portes dels seus pares, estaven histèriques, no sentien els meus crits entre tot aquell renou de crits, cops de porta i trons, a la fi na Sara va tocar la meva habitació pensant trobar els seus pares, me va sentir i va quedar ben estranyada, amb una targeta de porta que duia me va obrir, totes es varen abrasar a mi, implorant protecció, desprès de comprovar que en aquell pis no hi havia ningú, les vaig demanar si en el d’abaix havien vist a ses grans.

–         Marga :” No hem vist ningú, però tampoc no he mirat molt, jo anava de les darreres i no mirava per enrere per si me agafaven”.

   Les vaig tranquil·litzar i varem seguir pujant per amunt.

   En el pis dels monitors tampoc varem trobar ningú, però varem sentir renous estranys i com a crits en el pis superior, amb molta por vaig decidir que havíem de pujar, varem pujar els escalons molt poc a poc, cada vegada se sentien més crits i més  renous, com més ens acostàvem al sèptim pis més fort sonaven, varem fer el passadís amb peus de moix, fins a arribar a l’habitació 733 que era d’on sortien els renous..

    -Antònia :” Jo no hi entraré, no veis es tresos, segur que ara les estan fent els rituals”.

  Idò es ara que hem d’entrar, vaig pensar, vaig pensar que era hora de fer el valent, totes elles eren darrera jo, vaig anar cap a la maneta de la porta i en aquell moment va pegar un llamp que va il·luminar tot l’hotel i el tro va esser quasi simultani.