Sa por fa fer coses, fa fer més coses que no es voler. Hi ha coses que no tenen explicació, misteris tenebrosos que ens fan sentir terror, a simple vista són forats obscurs de l’enteniment, molts d’ells estan a prop, molt a prop, dins nosaltres mateixos, dins el nostre cervell i els alimentem amb el més profund desconeixement de la realitat.

El recordar aquestes paraules vos ajudarà aquí i en la vida a resoldre molts de misteris.

Som el Dr Slumb, vos vaig a contar una història d’aquestes que posen els cabells drets i te fan anar de ventre sense control.

El club Joan Capó me va contractar com psicòleg assistent, en un intercanvi de la secció de basket amb el club d’Alaior (Menorca), en aquets moments me feien falta doblers i l’oferta m’havia arribat a través del meu amic Goiet, condicions inequanem per acceptar malgrat els pocs doblers que en M. Perelló m’oferia.

 En el viatge hi anaven els dos equips cadets femenins com l’any passat, un bon grapat de pares de les nines i com a monitors venien en M. Perelló, na Mª Barceló, Antònia Sunyer, M. Nadal, Paquita, Manoli, Polita i en Goiet, a darrera hora s’havien apuntat un grup de jugadors Juniors i un parell des grans com es Jaumes i en Guillem Vaquer, tots ells venien per lliure, sols coincidíem en el lloc a on dormir.

 A la partida, ja dins l’autocar un dels pares que ens acompanyaven, en Cruelles, me va contar els problemes que havien succeït l’any passat i que eren el motiu de la meva assistència.

En Cruelles me contava que en la festa que es va celebrar l’any passat al final de l’intercanvi varen succeir els fets de la discòrdia.

 Els menorquins havien preparat un espectacle fi de festa de llum i so, al més pur estil americà, per rebre desprès dels darrers partits a tots els participants enmig de la pista, il·luminats per un canó de llum, el pavelló estava tot a les fosques i el canó de llum apuntava a la sortida dels vestuaris, en Cruelles m’ho contava així.

 – “Ses Cadets petites, sa meva filla inclosa, estaven molt burres en aquella època, en el partidet del dia anterior havien perdut contra les grans i havien decidit fer-les una broma pesada per desquitar-se, varen aprofitar un descuit de les monitores encarregades dels vestuaris per col·locar una casta de tinta vermella dins algunes les carxofes de les dutxes del vestuari de les grans, les de na Manoli després del partit de la final contra les menorquines tenien poc temps per estar apunt i llestes per participar en l’espectacle fi de festa, varen fer fues per dutxar-se i la sort va repartir les dutxes maleïdes”.

 Sa mare de n’Antònia, que seia darrera nosaltres, se va ficar en la conversació dient

–         “La tinta amb l’aigua va tornar d’un vermell intens i amb una textura pareguda a la sang, jo sincerament no crec que això ses nines ho sabessin i molt menys que la tinta fos tan viscosa i aferradissa, ja que varen estar dies a poder treure-la”.

 En Cruelles va continuar el relat a on ho havia deixat

–         “L’espectacle anava molt bé, ses nostres ja havien sortit pel portal enlluernat i ja estaven col·locades enmig de sa pista, les grades eren plenes de pares menorquins i felanitxers, públic curiós, etc, érem una gernació, era molt hermós i emocionant alhora, només faltaven ses grans, però de sobte es va sentir un crit esgarrifós que venia del vestuari, era na Magdalena que cridava i plorava desconsolada, als pocs segons es varen sentir més crits i gemecs, eren terrorífics tant per lo fort que resplendien, com pel dolor que demostraven els plors de les nines”.

 Sa mare de n’Antònia va continuar amb ànsia el relat perquè trobava que fèiem poca via a contar la història.

  – “Després tot va passar molt ràpid, varen sortir en desbandada, totes, unes aguantaven a les que anaven tacades de “sang”, intentant que no anessin cap el mig de la pista, les tacades eren na Magdalena, na Cata, na Garcia i na Tania i elles com totes anaven mig desvestides, amb tovalloles i tot el cos i la roba tacades de vermell, tant les unes com les altres ja que havien sortit tot d’una amb el que s’havien pogut posar amb els nervis del moment; estaven caramull en el mig de la pista, enmig d’un rotllo de gent. Les ferides que estiraven com si duguessin el dimoni dins elles, cridaven i insultaven clamant venjança, les altres les aturaven però també cridaven contra les que ja sabien ben cert qui eren les culpables de la infàmia, dins tot aquell rebombori se sentia cridar a na Magdalena, “vos mataré! Mirau que meu fet !, vos mataré! jur que vos mataré!””.

 En Cruelles va seguir amb la història.

 – “Les petites se varen posar a recobro darrera els juniors, els monitors intentaven posar pau a aquella locura, na Manoli intentava consolar a ses nines amb na Paqui, el públic gaire bé no entenia el que passava només se sentien crits i plors, n’Àngels va intentar disculpar-se des del primer moment, ja havia entès que la broma era massa bèstia, va sortir de darrera el seu humà amagatall i va intentar anar cap a la seva fins ara amiga Magdalena, però n’Aina Sevilla i na Maria de S’Horta li varen impedir el pas cap a les ferides, d’una manera molt agressiva i rotunda la varen aturar i mirant molt fixament als ulls li varen dir:”

 – “Això no quedarà així, tard o d’hora, en el moment que no ho espereu vendrem a per voltros, no… no quedarà així, res vos podrà salvar ho jur com que el meu nom és Maria”.