Transcripció de la tercera consulta del Dr. Slump en el tractament de paranoia grau 3 del pacient anomenat Tomeu, no sabem els seus llinatges, a n’en Toni Goiet per veure si el podem identificar

Dedicat als meus amics de Felanitx, en especial a n’en Tofol de Sa Plaça ara, abans des Tamarells, que si el veis doneu-li records de part meva i del meu fill adoptiu en Xisco Fernàndez que també te part de la meva herència, records també a tots els clients del taller de motes de mon pare i a tot el barri de la Creu Nova cuna del milloret des nostre poble.

Jo, Tomeu, anomenat de sa Creu Nova, vaig néixer a Felanitx el dia 20 de gener d’aquell meravellós any dels nou-cents i un 69. Tot era hermós fins a la meva arribada; llavors tot va canviar, el clar equilibri de la vida es va trastocar per mor de l’arribada dels meus quatre quilets de persona bella, amb un veritable i clar do, la capacitat d’atracció damunt la resta dels mortals, aquest veritable regal de l’astuta natura, el poder d’agradar i sempre caure be, a la llarga també seria condemna cruel i feixuga.

Tot pareix fàcil pel fet de tenir bellesa i atractiu, però tan llunyana com qualsevol estel a una nit d’estiu és la realitat. Si, coneixes gent, vius històries apassionants, dones hermoses no te falten i et desitgen, elles sempre es fonen enmig de les meves mans que són el savi calor que les desfà, com el foc a la cera a una llumeta de les d’abans.

Abans, el meu temps; del temps que ha passat, la temporal facilitat del discórrer d’aquells anys, que es varen esvair com boires amb l’arribada del dia, tan aviat arribava l’Amor i amb tal facilitat, que el meu poc seny va arribar a no apreciar el vertader valor de l’estimació, fins a fer mal amb el meu desconeixement a mi mateix i a elles.

Elles, l’autèntica benzina del meu cor, que jo sempre consumia com un Aiga*, però dels grossos! Llavors en plena eufòria varen aparèixer les enveges i les ganes de revenja, totes encarnades en un sol gènere, apareixerien els homes.

Els homes, l’altre plat de la balança que equilibra el món, amb el temps varen perdre la por a dir el que pensaven, i ves si pensaven! aquests punyeteros, uns eren com gossos d’atura que lladren fort en veure el llop que se’n duu les seves estimades ovelles, aquests eren bons de dur, molt de lladrar i poc… res de res, els altres… els que te miren de coa d’ull a un cafè, això si, sempre amb el dit petit de la ma que aguanta el tassó cap el cel de les estrelles llunyanes d’abans, aquests… aquests si que feien por.

La por. Dins l’any verd per excel·lència de la vida de tot home del meu temps, LA MILI, la vaig conèixer, en definitiva els vaig conèixer a ells, segur que abans hi eren, però jo no els veia, me passaven per devora, però no els notava, però allà si que va passar, els vaig notar en cos i en esperit, allà ho vaig tastar tot, es donar i es rebre, tastar fins a anar escaldat, tastar de dins la bossa fins a trobar la ametlla agre, aquella que et fot la boca, el gust i el cul. D’aquí el savi de carrer, de provar i filosofar de franc, va treure la dita LA BELLESA COMENÇA A LA CARA I SURT PER ES CUL.

* un Aiga es un casta de cotxe Americà que varen dur aquí en els anys 50 del segle passat, eren cotxes molt grossos i que consumien molt.