L’Ajuntament de Felanitx va concedir la Medalla d’Or a Joan Pons per la seva trajectòria com a dinamitzador del jovent de Felanitx i com a creador del Club Joan Capó. Valgui el següent document com a mostra del que ha estat i és Joan Pons per l’esport felanitxer i el perquè l’Ajuntament li ha fet aquest reconeixement.
PERQUÈ A EN JOAN PONS i ADROVER
Ningú no es podia imaginar que aquell ninet ploraner que va veure llum fa cinquanta anys a Felanitx, el petit de tres germans, arribaria a provocar que el jovent felanitxer sués tant ni que aixequés tanta polseguera.
Joan Pons i Adrover, que així es deia aquell minyó i així es diu avui aquest homenot, tan gran com bona persona, aviat va deixar entreveure que seria home de trossades grosses, bo per a la feina i… per què no, per a l’esport. A més, en Joan tenia un altre do amagat, amb un llapis entre els seus dits o un pinzell sabia i sap donar forma i color a bells dibuixos i a lletres que han rotulat la història dels darrers vint-i-cinc anys del bàsquet i de l’atletisme felanitxers.
Tots aquests sabers li van valer a Joan el reconeixement extraordinari d’acabament de carrera a Magisteri. Així sortí carregat d’il·lusions i amb el títol calentet davall el braç a fer de mestre d’escola. Primer va passar per alguns pobles fins establir-se definitivament a Felanitx, en el col·legi que du el nom d’un altre personatge il·lustre del poble, Joan Capó i Valldepadrines. Aquesta escola el va acollir com a mestre de socials, de dibuix i més tard d’educació física, que per aquell temps en deien gimnàstica.
En Joan va començar amb la seva curolla de l’atletisme entrenant un grapat dels seus i de les seves alumnes, també començà a parlar-los d’un esport que consistia en ficar pilotes dins una cistella i que li deien bàsquet, bé, millor dit, “baloncesto” en aquella època.
La cosa es va anar animant i animant mentre aquells ninons es feien grans i arribaven a categoria cadet. Ja no podien competir com a escolars. Així que en Joan Pons i un parell de companys de l’escola i de l’associació de pares se’n caminaren a cal notari per constituir un club amb el mateix nom que el col·legi. Acabava de néixer el club JOAN CAPÓ, que amb els anys ha esdevingut un dels clubs amb més reconeixements del panorama esportiu illenc. Els atletes tenien dotze anyets i la secció de bàsquet va començar amb un equip infantil femení. Algunes d’aquelles jugadores avui ja tenen fills que segueixen jugant en el Joan Capó.
Els dies per a Joan Pons passaren a tenir olor, gust i color blau cel. El Joan Capó absorbia les vint-i-quatre hores del seus dies. Acabaven les classes i ja partia carregat de tanques, javelines i boles de pes cap a darrere el parc on els joves atletes, plens a vessar d’il·lusió, donaven més voltes que una “bistia damunt s’era”. En acabar els entrenaments d’atletisme els nins anaven a ca seva a berenar i a refrescar-se amb una merescuda dutxa, però la tasca per a en Joan no havia acabat. Ell partia cap el camp d’esports on la serena del vespre es mesclava amb els alens fumats i tot plegat es confonia amb les rialles sanes dels jugadors de bàsquet, la tasca s’allargava fins fosca negra i a vegades, fins i tot la neu va voler acostar-se a saludar les cuixes dels formosos jugadors del Joan Capó.
Passaren els anys, i com que aquell jove no tenia gaire temps per a ell, Cupido va posar-li f&
agrave;cil i li col·loca la futura companya en el mateix col·legi. Així per coses del destí, Maria Magdalena Perelló va passar a compartir les il·lusions d’en Joan i les va fer seves i un calorós més d’agost ajuntaren davant l’altar les seves vides per sempre.
Els dissabtes omplien els cotxes d’atletes i de jugadors i recorrien els pobles de mallorca entre les rialles provocades pels continus acudits d’en Joan, demostrant el bon humor que, així com la força d’esperit, sempre l’ha caracteritzat. Per exemple, en tenia un per a cada poble: “Petra= criada para todo. / Banyalbufar= cuerno al soplar …”. Per tot arreu passejaven el bon nom del nostre poble i els colors blau i cel distintius del club. Al mateix temps anaven recopilant un caramull d’experiències, de vivències i d’històries divertides que els protagonistes han continuat narrant un pic i un altre en els incomptables sopars de germanor que el club ha generat. D’entre moltes d’aquestes aventures n’hem de destacar una que donà origen al crit de guerra dels equips de bàsquet del Joan Capó… Conyac! com a paròdia del temut “a guanyar!” dels equips de Ciutat.
Els diumenges no eren per descansar, no. Tocava el torn a les curses populars i ben prest ja eren a files per inscriure els atletes felanitxers que solien fer bon paper, recordem si no que un d’aquells al·lots arribà a ésser corredor en unes Olimpíades, ens referim, es clar, a Toni Peña. I quan s’acabaven les curses arribaven les competicions a pistes, a Palma.
La manera de com en Joan Pons ha fet fruitar el seu esforç, sense mitjans, amb instal·lacions mínimes (fins i tot les sabates de claus eren a “tritges” i entre carrera i carrera els nins i les nines se les barataven) és un misteri. Un esdeveniment sense precedents i davant el qual no podem fer res més que treure’ns el capell i fer una merescuda reverència.
De tot això en queda constància escrita, ja que a qualsevol hora que anéssim a ca’n Joan el trobàvem dins el despatx arxivant dades, fites, fotografies, marques… amb una pulcritud espectacular. En qualsevol moment et podia dir de tal o qual atleta o jugador les marques obtingudes, el lloc i la data, il·lustrant-ho amb fotografies si n’hi havia. Ara aquella feina manual, d’artesà, ha estat substituïda per ordinadors i disquets que a en Joan li ajuden a estalviar una mica de temps i d’espai.
El matrimoni Pons-Perelló va veure alegrada la seva llar amb dues criatures, na Margalida i en Joan Tomeu, dues raons de pes que posaren una mica de fre a la frenètica tasca d’en Joan Pons. Deixà la secció de bàsquet en mans del seu cunyat i d’altres joves que sabia que no el decebrien, i ell va continuar amb l’atletisme a l’hora que el club creixia amb les seccions de patinatge i de “hoquei”. Però no us penseu que es relaxés gaire, ca barret!, va seguir i segueix organitzant curses per aquí i per allà, com la tradicional de Sant Agustí, durant molts d’anys el ja desaparegut cross del Puigverd, la marxa atlètica de Portocolom, Son Valls,…. I qualsevol horabaixa el veureu entrenant dins el parc amb la mateixa rialla als llavis que lluïa ara fa ja un quart de segle.
Felanitx i la seva gent deu molt a Joan Pons, una persona íntegra, feinera i generosa.
Altruista en favor del joves felanitxers com n’hi ha hagut pocs i digne dels més alts reconeixements per part del nostre poble.
Felanitx, 24 de febrer del 2005